Del perquè m’espanto com m’espanto…

Fa uns mesos me n’he adonat que alguna cosa que trenca el silenci, un avís del mòbil, un cop, una veu, un cop a la paret…em fa saltar. I, cada cop he posat més atenció a aquest fet i m’ha anat donant voltes el cap el perquè em passa.

Començant relacions que són boniques i flueixen… veig que sense gairebé adonar-me’n el meu cap em posa en alerta i comença a explicar-me tot de coses catastròfiques que poden passar de sobte i acabar amb tot, destruir-les per complet.

Ella em diu que necessito estar malament perquè no puc simplement viure gaudint del present i aprofitar del bonic que se’m presenta…i té raó.

I jo li dono voltes…al perquè aquests ensurts, de que tinc por? que pot passar?

I continuo explorant dins meu, i mirant que hi veig..em veig amb por, molta por davant una mirada de ràbia, davant un crit fort. M’aturo, paralitzo i sóc gairebé incapaç de fer res més que compadir-me per estar vivint aquesta situació… que he fet jo per merèixer que em tractin així? i por… que passa en mi que tinc aquest estat d’alerta permanent…i que quan em relaxo, i passa alguna cosa que no espero salto sencera de l’espant?

Clar, tot queda gravat al cos. I amb la formació el meu cos està obrint-se, i la informació està sortint.. i què surt?? Surten molts moments en que sense esperar-ho sense fer jo res que m’ho fer esperar em queia un cop, un crit fort, rebia violència… moments en que jo no entenia perquè em tocava viure aquelles coses, que jo sentia que no feia res per mereixeu-ho. I és que ningú hauria de patir violència…

I aquesta violència patida amb 5, 7, 17 i 20 anys…està gravada al meu cos. I està sortint. I aquesta por gravada al centre del pit, aquesta incomprensió, aquest estat d’alerta, de fragilitat, de vulnerabilitat…està aflorant i ara el sento gairebé com si estès vivint de nou aquests moments… una gota d’un WhatsApp m’hi porta de cap… em connecta amb aquella por, amb aquella indefensió, aquella injustícia i incomprensió. Que bé veure-ho. Suposo que forma part del camí d’integrar-ho i curar-ho…de portar-ho a la consciència, i d’aprendre a reaccionar quan torni a sentir en mi aquesta violència. Ha estat intensa aquesta troballa, com totes les que vaig veient en mi. Veure com evito confrontar-me, com em paralitzo davant un crit o una mirada enrabiada, com vaig al victimisme de “perquè a mi”, com tolero situacions per evitar que vagin a més i quantes vegades ho he fet al llarg de la vida, i també m’agrada veure com poc a poc, vaig encarant aquestes situacions, potser ara amb més força… cada cop amb més força, i se que algun dia serà amb més determinació. Des de l’amor i per estimar-me més.

Jo Anna, m’estimo i m’accepto i mereixo i permeto que m’estimin bonic.

(Ja veus Anna que dir-ho està donant fruits…ara toca recollir-los i gaudir-ne…♥ Gràcies vida, gràcies Rafa, gràcies Joseph, gràcies Pere, gràcies David, tenir homes com vosaltres a prop, sentir el vostre amor em facilita el camí de curació de les meves ferides en la relació amb el 1r home de la meva vida, el meu pare… T’estimo papa, gràcies.)

I ara a gaudir de l’amor que rebo, a viure des de el sentir, a estar menys al cap i a saber sortir-ne quan m’explica coses que fan mal, a viure de la realitat i no dels castells imaginaris… mmmmmmmmmm…

Anuncios

Deixant anar…i deixant transformar.

Si, avui tinc això molt present. De nou un canvi en la meva vida, de nou, me n’adono de més coses de mi. De com actuo, com sento i com evito sentir. Del fàcil que em manipulo a mi mateixa per pensar que sento diferent del que sento i del complicat que és per mi estar en mi i saber que és el que és autèntic del que sento. Saber que sento.. Sóc capaç de convencem a mi mateixa d’alguna cosa i en unes hores convencem del contrari.. Suposo que forma part de la meva cuirassa i aquesta esta tant treballada que sovint em sento totalment perduda… ja que allò que en veritat sento, el dolor que manipulo, la tristesa que m’inunda… en algun moment surt. I que bonic quan ho permeto, i surt.

Clar que estic trista avui. He vist en mi tantes carències i necessitats en 2 mesos i tantes pors…he vist que no era el moment de començar res. No estic preparada. Se que podria haver estat molt bonic, tants moments fàcils, bonics i tant fluir… i a la vegada tantes expectatives, tantes pors, i el meu cos amb mi lluitant per obrir-se i al cap d’unes hores tancant-se més fort.

Ara respiro, ploro i  agraeixo. Ha estat tant bonic, que ara veig possible que torni a passar. No podia ser més intens perquè no estic preparada. I la seva por és massa gran. Suposo que la meva m’ha servit, si no m’hagués tancat ara segurament, estaria trencada. En canvi, ara estic trista, si, i puc recordar moltes sensacions boniques, i saber que la nostra relació es transforma, i tenir la calma de saber que en aquesta transformació, seguirà sent bonica. Que ens ha passat algo semblant…i que ens tindrem un a l’altre.

Sospirs i tristesa que m’acompanyaran aquests dies, junt amb la meva lluna. Aquest deixar anar, serà conscient, deixo anar les meves pors, les meves expectatives en les relacions de parella, ho deixo anar des de la calma i l’agraïment del que he viscut, des de el que ara se de mi, gràcies a ell.

El món és un lloc molt bonic, ple de gent bonica i situacions boniques… gràcies món, gràcies a aquest món que he conegut aquests últims dos mesos…els meus móns no deixen de créixer….i estic convençuda que me’n queden molts per descobrir. ♥

 

Dies de canvis…

El meu món, un cop més està canviant, i com en tot canvi sento algunes pors que silencio estant present en cada moment.

El present no em fa por, aquí i ara no hi ha por, i ha novetats, alegria, records de riures, de carícies noves, de tendresa, bromes i més riures, ara hi ha ganes d’abraçar, de fer-hi coses per 1r cop, ganes d’ensenyar-li el meu món, hi ha algun dubte sobre coses que sento i que no sento, hi ha emoció al saber que ens veurem, hi ha confiança  i ganetes de conèixer més coses, gràcia al recordar algunes reaccions, també hi ha curiositat per saber més, i per sentir que pensa d’això i d’allò…i ara, ara mateix  hi ha un somriure de recordar alguns moments. No hi a por…hi ha calma, sensacions boniques i molta curiositat. I també, confiança en la vida…

Avui, plou força, el dia és gris i jo estic apropant-me a la meva lluna, al quart decreixent, i ho noto. Molt connectada amb mi…poc sociable, i molt sensible… Avui sento el negatiu molt present en mi, parlo menys i pitjor, i si avui penso en demà, l’imagino pitjor..així que ràpidament em torno a aqui. I aprofito per veure que hi ha aquí… el meu cos està nerviós, sento una tensió extranya al clatell, i la panxa massa plena. Les mans són fredes i aquesta sensació de nervis recorrent-me no s’atura… ansietat? que em vol dir? m’acompanya sovint i començo a tenir ganes de dir-li adéu. La zona del diafragma la sento tensa, i la gola amb menys espai que l’habitual. Ara, estic així, i segurament anar a ballar avui m’anirà molt bé. Els trobo a faltar, ara m’agradaria tenir-los als dos al meu costat. Sentint les seves veuetes. Somric.

Necessito cuidar-me més…. sentir-me millor….moure’m més….i estimar-me més….aquest sembla que és el missatge d’aquesta lluna. Li faré cas.

I tot escribint…amb calma, amb un somriure…la sento arribar…necessitaves una rebuda així aquest cop, eh…. Gràcies i benvinguda.

2018 3 de gener

La lluna gairebé plena i amb una brillor intensa.

Platja, humida, amb la sorra ballant-hi per sobre, les onades acompanyant i aquells cops de les barques. Llarga i gairebé només per nosaltres. Llums i bancs.

Somriures. Nervis.

Emocions contingudes i controlades. Vaig adoctrinant el meu cap sobre el que pot i no pensar. Hem poso un candau i intento no volar, no imaginar res que no pugui tocar..tot i que costa. I d’alguna manera em convenço de que el que está passant no esta passant. Molta por em facilita aquest pensament.

Més somriures, és tot fàcil i el temps vola.

Que fàcil ser jo si estic amb tu. M’agrada.

T’abraço. I tota jo vibro, tot d’energia és mou per tot el meu cos. No estic fent castells, veig el que hi ha. Cada cop més.

Em sento especial, i espero un petó. I el rebo. Bonic, desperta mil sensacions. Tendre.

I de cop tota jo sento estar en un lloc on m’hi quedaria anys, amb aquests abraços, em sento segura, acceptada, acollida i cuidada, fa taaaaant que no em sentia així, de fet no se si m’hi he sentit mai. Tot és fàcil, els suspirs em surten sols i no els evito, no cal…tot em sembla màgia. Estic on he d’estar…

I avui, el cel brilla més, somric amb més facilitat i tot de records em venen sense parar. I també les pors…i qui no en té? Les veig i…continuo somrient.

Gràcies univers…gràcies infinites.

Lluna de Vinyols…

Et miro, allí dalt quieta, en calma, i jo de cop em veig acompanyan-te en la teva calma.

Últimament penso sovint en el bonic estiu que he passat. En totes les coses que he fet, sola, amb ells, amb elles. Sovint sento que tinc tot per ser feliç, i em sento molt feliç. I en altres moments trobo a faltar algú que no existeix encara i que ha anat agafant diferents formes. Ara no en té cap.

I continuo mirant la lluna, en aquest cel ennuvolat…. Preciosa i radiant. Et veure plena desde aquest indret tant tranquil. I continuaré gaudint amb ells del bonic que es viure la vida desde l’amor.

Lluna plena lila ♥♥

Fa molt que no escric, moltíssim. I no per que no hagi reflexat els meus pensaments en paraules sinó perquè ho feia d’altres maneres. Avui, he pensat en aquest blog, avui que em sento feliç. I al llegir algunes de les entrades, veig tant lluny l’Anna que sóc de la que llegeixo…bufff molt lluny, i això fa que encara estigui més somrient. De fet gairebé m’havia oblidat d’aquelles tempestes, d’aquella ràbia, d’aquelles lluites…

Avui estic molt més relaxada, la vida continua apropant-me persones amb qui aprendre més de mi. I jo mantinc el meu compromís de ser jo. I d’estar molt connectada amb mi i amb el que sento davant cada situació, això fa que constantment aprengui del que visc, i vegi com reacciono i actuo.

He descobert els meus castells a l’aire, i veure’ls fa que no creixin tant a munt. I sobretot a fer caure els més irreals i als que més mal em fan.

Algo comença, i veig totes les meves pors. Si acaba demà, ja m’ha servit per moltes coses. De moment ha començat, així que ho disfrutaré. Clar que si.

I de nou, contenta, de veure on era i on sóc. Somriure permanent en mi. Ha gaudir dels 28… ais!!! dels 38, o dels dos ;-P.

I tota aquesta alegria, amb els meus petits molt lluny de mi, aquests solets que diuen que sóc tant bonica com una lluna plena lila. Vosaltres sou la meva lluna plena lila. Us estimo. A gaudir del dia, de l’estiu i de la vida, que no són dos dies…sinó molt dies. ♥

Gràcies,

Avui, dins el meu cicle és un bon moment de donar les gràcies, així que m’hi poso…

Gràcies,

Per existir, i deixar-me formar part de tu.

Als meus pares, per tot el que m’han donat. Per fer que sigui com sóc.

Als meus fills, per escollir-me com a mare. Per ensenyar-me tant. Per fer-me tant feliç.

A la meva feina que em permet pagar la meva casa, menjar i totes les despeses que faig dia a dia..

A la meva germana, per portar-me on em porta, i fer-me saber fins on puc arribar.

A les meves amigues, que hi són sempre, pels moments de riures i de compartir com ens sentim, i especialment a tu….

A les meves cames per portar-me allà on jo escullo anar.

A tots els que us heu creuat en la meva vida, amb amor o sense, tot m’ha servit per molt.

Gràcies. ♥

 

 

39 dies

Si, 39 dies. I just acabo de fallar-te. És exactament el que sentia just abans i després de fer el que no vull fer, el que se que no vull fer, el que era feliç de no estar fent en 39 dies.

Mentres ho feia tenia clarament una persona al cap, el seu puto somriure, les meves ganes de que algo canviï, la necessitat d allunyar-me més. Tenia un judici terrible cap a mi, com pot ser!!! Encara??? Tenia ràbia i alhora una tristesa molt profunda. El treia a ell, i necessitava treure i treure perquè no hi fos més.

I ara, molta frustració, un sentir que de nou he de tornar a començar, 

I respiro, a mesura que passen els minuts ho puc fer amb més calma. L’ huracà ha passat. Ha vingut ha dir-me algo a ensenyar-me el que hi ha.

i ara, ho sé.

A seguir caminant.

 

Encara

Si, encara. Encara fa mal. No se perquè, ni fins quan, Simplement sé que encara en fa. Que encara ho noto. I avui, més… I tinc aquest nus dins meu. I sento moltes coses donant voltes. I conto si ja he superat el límit de temps sense tu. I a vegades penso en altres, si. Però tu, encara hi ets. De fet, potser hi seràs sempre. Com la resta, que en algun racó o altre de mi s’hi han quedat. I des de la distància puc pensar-hi amb molta calma i sense tristesa ni enyorança.

Ja veig que em cal, una miqueta més de temps..res més que això…i d’això en tinc.

32 dies

Aquest ha estat un cicle llarg… dur, intens, difícil, però sobretot molt útil. He sentit una de les sensacions més intenses. M’ha caigut la màscara. M’he quedat intensament impactada al veure’m des d’un altre lloc. Perduda. Sacsejada.

He vist coses de mi que costa molt de veure i d’acceptar, i sento que m’he fet un cop fort contra algo i que ara poc a poc hauré de construir alguna cosa nova.

M’he vist, si. He entès el motiu de moltes coses que he sentit, fet i viscut. Segurament si m’hagués vist abans. Hagués fet coses força diferents. Però saps? Si no hagués pres les decisions que has pres, viscut el que has viscut…potser ara no sabria el que se.

En fi, ara, a deixar anar que és el que em toca aquests dies. A acollir tot allò nou que apareix en mi. A donar-li espai. I sobretot, a viure. Si, a viure. Amb tota jo damunt la taula i a jugar amb les cartes a la vista. Encara que em facin mal. I que vulgui tornar a ser el que no sóc. El dilluns serà un renàixer intens. N’estic segura. Punt de partida, perquè el final el poso ja.

fb_img_1485297261960.jpg

Anteriores Entradas antiguas

julio 2018
L M X J V S D
« May    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031