Vulnerable ♥

I així sóc també… si, tot i haver-ho amagat durant mesos..
Sóc vulnerable, molt i molt, i tinc por que de cop tot el bonic que hi ha al meu voltant marxi igual de ràpid que ha vingut.  és tant bonic, que a vegades sento que no pot ser real… i si, ho és.
Penso que cada dia m’estimo més, i m’ho crec, i l’altre dia, en la sessió grupal de TCI vaig sentir que no és tant cert..em falta molta molta feina per fer.
Aquest cap meu és capaç de convèncer-me de coses.. i després entrant més a dins me n’adono que no és així… que sóc encara aquesta noia fràgil, sensible, amb una por enorme a que em facin mal, a no ser prou, a que hi hagi algú que sigui més… i quina merda veure-ho i sentir-ho, i que bé alhora, veure-ho i sentir-me més jo, més sincera amb mi.
Vaig traient cuirasses i sempre en trobo més i més, entenc que és el normal, tot i que sovint, em sorprèn.
La vida no sempre m’ha tractat amb amor.
Hi ha persones amb qui compartir part de la meva vida no ha estat fàcil,  i he patit força… I part d’això està, encara, dins meu..si, hi és..
Està bé veure-ho i acollir-ho..i així segurament ho traspassaré i deixarà de fer-me tant mal…
Paciència i a seguir caminant,
i sempre,
donant-me amor. ♥
Anuncios

Perla negra

Ahir, camí a casa vaig veure una gateta negra, d’orelles mossegades i amb un ull malalt. Va seguir-nos tot el camí fins a casa.. i sentia tanta connexió i la sentia tant propera que em va saber molt de greu no estar amb ella més estona.. vaig pujar a casa i baixar en 5 minuts amb menjar per ella. I allí estava, esperant-me davant el meu portal i mirant fixament cap a dins.

Porto uns dies en que sento coses que mai he sentit, viatjo a situacions que no he viscut en aquesta vida i que sento i experimento totalment reals. Noto energia a les meves mans, sento com si estès descobrint coses de mi que no sabia, però que ja hi eren. Estan arribant a mi coses que desitjo, sento pronunciar paraules que abans he sentit al meu cap.. i tot això seguit d’una sensació cada cop més intensa de força.

L’altre dia vaig dir que si algun cop he volgut tenir un gatet o una gateta voldria que fos negra… i apareixes tu. I avui et tinc el cap tota l’estona… et tronaré a veure?

Enmig d’aquestes sensacions intenses apareix en mi, a dins, una sensació de força , una força que sembla que pugui desbordar-me i fer mal… i es clar que expressament no faré mal, pe`ro sento aquesta capacitat de fer-ne.. molt endins… i això em fa por. Envio amor a aquesta por… i confio en mi. I espero, poc a poc, poder confiar en altres persones, i en la vida.

Veure ahir aquella gateta, em va connectar amb lo bonic del que sento que puc fer, amb la confiança que tenir una capacitat no vol dir utilitzar-la…

Gràcies perleta negra, lluna negra, espero retrobar-te.

Somriure etern

Fa 4 mesos i 3 dies que algo nou va començar a la meva vida.

Si, vaig creuar-me amb algú d’una manera diferent a la que m’hi havia creuat fins aquell moment, en un lloc i en un moment en que al meu voltant hi havia força calma..i dia rere dia alguna cosa ha anat creixent…i ara ja la puc notar per tot el meu cos.. gràcies a tu, gràcies vida, gràcies amor…

El canvi més fàcil de detectar-me és el meu somriure, hi ha moments que es veu per fora, i altres només el sento jo.. i és tant bonic, notar-se somriure per dins..com amagant a la resta la felicitat immensa que visc i alhora gaudint d’aquesta sensació tant bonica. I els somriures surten fàcils…i són sincers…

i ha moments en que visc tanta tanta felicitat que em sembla impossible, i estaria tot el dia dient gràcies per tot, gràcies a la vida, gràcies a ell per escollir caminar amb mi en tants moments…que sembla que alguna cosa m’explotarà dins..que bonic, que fàcil (incloent el més difícil), que sincer i que màgic està sent tot…

I ara si, sóc jo tal qual sóc…amb alguna por que treu el cap i que aparto d’un somriure…alguns moments més durs, que passen igual que venen i que em fan sentir encara més unida a ell. Amb tantes converses, tants punts de vista i tantes històries viscudes fins arribar on som. I que bonic sentir que som.

Que bonic sentir que seguirem sent…

T’estimo infinit. A tu. Ara.♥.

Gràcies per ser el motiu del meu somriure etern….

Cap a dins…mentre la lluna creix

Avui, estic cap a dins.

Potser estic trista, no ho sé del tot, noto una calma i a la vegada molt moviment dins meu. tot és lent, i es mou poc a poc.

Aquesta setmana faig 39 primaveres.. són dies als que dono molta importància i sento més que mai, que sóc jo només la que em cuido. M’he comprat 2 cosetes amb la certesa que les mereixo gaudir.. i sento que tinc  el poder de fer-me feliç. És bonica aquesta sensació.

Fora, moltes coses es mouen, molt ràpid i jo necessito continuar a dins…lenta..cuidada i amorosa.

La lluna està creixent, demà passat esperant la meva lluna la del cel serà plena. I així, em sento anar a contracorrent i seguint necessitant mirar endins. Seguir treballant i continuar avançant. I aquesta hipersensibilitat que m’acompanya, és mestra… tot està a flor de pell, els comentaris que no ‘agraden, em desagraden molt, les coses que trobo a faltar les necessito molt..i així tot el que jo sóc està molt present en mi.

No tothom ho entén, i em sap greu. Jo ho explico, però no tothom ho entén.

Ell si, màgic ell, agraeixo infinitament que ens haguem creuat en els nostres camins, l’amor i les dificultats que ens trobem, el veure com ara, les puc afrontar i parlar, i veure com ell les pren a la seva manera.

I que bonica aquella posta de sol a Formentera, els passejos en moto, ballar junts de nit, el sopar a la vora del mar, compartir sofà i peli amb ells, les tardes de platja, les estones al balancí, dormir-me sobre teu al metro de Madrid i anar a dormir i despertar-me al teu costat i abraçar-te per les nits, tardes i matins…mmm les teves abraçades, els teus llavis dolços, i que bonic el teu somriure, com brillen els teus ulls quan ens mirem fixament, com veig en tu, en els teus ulls l’amor infinitament màgic que sento. Com m’estimo més cada dia estimant-te a tu. M’agrada tant el que ets, i sentir com m’agrado quan som. T’estimo.

Bonic, sentir i respirar aquestes emocions que flueixen per tot el meu cos. Així que continuo, cap a dins, deixant-me sentir el que ara necessito sentir… creativa al màxim…estimo cada cop més el que sóc. ♥

Del perquè m’espanto com m’espanto…

Fa uns mesos me n’he adonat que alguna cosa que trenca el silenci, un avís del mòbil, un cop, una veu, un cop a la paret…em fa saltar. I, cada cop he posat més atenció a aquest fet i m’ha anat donant voltes el cap el perquè em passa.

Començant relacions que són boniques i flueixen… veig que sense gairebé adonar-me’n el meu cap em posa en alerta i comença a explicar-me tot de coses catastròfiques que poden passar de sobte i acabar amb tot, destruir-les per complet.

Ella em diu que necessito estar malament perquè no puc simplement viure gaudint del present i aprofitar del bonic que se’m presenta…i té raó.

I jo li dono voltes…al perquè aquests ensurts, de que tinc por? que pot passar?

I continuo explorant dins meu, i mirant que hi veig..em veig amb por, molta por davant una mirada de ràbia, davant un crit fort. M’aturo, paralitzo i sóc gairebé incapaç de fer res més que compadir-me per estar vivint aquesta situació… que he fet jo per merèixer que em tractin així? i por… que passa en mi que tinc aquest estat d’alerta permanent…i que quan em relaxo, i passa alguna cosa que no espero salto sencera de l’espant?

Clar, tot queda gravat al cos. I amb la formació el meu cos està obrint-se, i la informació està sortint.. i què surt?? Surten molts moments en que sense esperar-ho sense fer jo res que m’ho fer esperar em queia un cop, un crit fort, rebia violència… moments en que jo no entenia perquè em tocava viure aquelles coses, que jo sentia que no feia res per mereixeu-ho. I és que ningú hauria de patir violència…

I aquesta violència patida amb 5, 7, 17 i 20 anys…està gravada al meu cos. I està sortint. I aquesta por gravada al centre del pit, aquesta incomprensió, aquest estat d’alerta, de fragilitat, de vulnerabilitat…està aflorant i ara el sento gairebé com si estès vivint de nou aquests moments… una gota d’un WhatsApp m’hi porta de cap… em connecta amb aquella por, amb aquella indefensió, aquella injustícia i incomprensió. Que bé veure-ho. Suposo que forma part del camí d’integrar-ho i curar-ho…de portar-ho a la consciència, i d’aprendre a reaccionar quan torni a sentir en mi aquesta violència. Ha estat intensa aquesta troballa, com totes les que vaig veient en mi. Veure com evito confrontar-me, com em paralitzo davant un crit o una mirada enrabiada, com vaig al victimisme de “perquè a mi”, com tolero situacions per evitar que vagin a més i quantes vegades ho he fet al llarg de la vida, i també m’agrada veure com poc a poc, vaig encarant aquestes situacions, potser ara amb més força… cada cop amb més força, i se que algun dia serà amb més determinació. Des de l’amor i per estimar-me més.

Jo Anna, m’estimo i m’accepto i mereixo i permeto que m’estimin bonic.

(Ja veus Anna que dir-ho està donant fruits…ara toca recollir-los i gaudir-ne…♥ Gràcies vida, gràcies Rafa, gràcies Joseph, gràcies Pere, gràcies David, tenir homes com vosaltres a prop, sentir el vostre amor em facilita el camí de curació de les meves ferides en la relació amb el 1r home de la meva vida, el meu pare… T’estimo papa, gràcies.)

I ara a gaudir de l’amor que rebo, a viure des de el sentir, a estar menys al cap i a saber sortir-ne quan m’explica coses que fan mal, a viure de la realitat i no dels castells imaginaris… mmmmmmmmmm…

Deixant anar…i deixant transformar.

Si, avui tinc això molt present. De nou un canvi en la meva vida, de nou, me n’adono de més coses de mi. De com actuo, com sento i com evito sentir. Del fàcil que em manipulo a mi mateixa per pensar que sento diferent del que sento i del complicat que és per mi estar en mi i saber que és el que és autèntic del que sento. Saber que sento.. Sóc capaç de convencem a mi mateixa d’alguna cosa i en unes hores convencem del contrari.. Suposo que forma part de la meva cuirassa i aquesta esta tant treballada que sovint em sento totalment perduda… ja que allò que en veritat sento, el dolor que manipulo, la tristesa que m’inunda… en algun moment surt. I que bonic quan ho permeto, i surt.

Clar que estic trista avui. He vist en mi tantes carències i necessitats en 2 mesos i tantes pors…he vist que no era el moment de començar res. No estic preparada. Se que podria haver estat molt bonic, tants moments fàcils, bonics i tant fluir… i a la vegada tantes expectatives, tantes pors, i el meu cos amb mi lluitant per obrir-se i al cap d’unes hores tancant-se més fort.

Ara respiro, ploro i  agraeixo. Ha estat tant bonic, que ara veig possible que torni a passar. No podia ser més intens perquè no estic preparada. I la seva por és massa gran. Suposo que la meva m’ha servit, si no m’hagués tancat ara segurament, estaria trencada. En canvi, ara estic trista, si, i puc recordar moltes sensacions boniques, i saber que la nostra relació es transforma, i tenir la calma de saber que en aquesta transformació, seguirà sent bonica. Que ens ha passat algo semblant…i que ens tindrem un a l’altre.

Sospirs i tristesa que m’acompanyaran aquests dies, junt amb la meva lluna. Aquest deixar anar, serà conscient, deixo anar les meves pors, les meves expectatives en les relacions de parella, ho deixo anar des de la calma i l’agraïment del que he viscut, des de el que ara se de mi, gràcies a ell.

El món és un lloc molt bonic, ple de gent bonica i situacions boniques… gràcies món, gràcies a aquest món que he conegut aquests últims dos mesos…els meus móns no deixen de créixer….i estic convençuda que me’n queden molts per descobrir. ♥

 

Dies de canvis…

El meu món, un cop més està canviant, i com en tot canvi sento algunes pors que silencio estant present en cada moment.

El present no em fa por, aquí i ara no hi ha por, i ha novetats, alegria, records de riures, de carícies noves, de tendresa, bromes i més riures, ara hi ha ganes d’abraçar, de fer-hi coses per 1r cop, ganes d’ensenyar-li el meu món, hi ha algun dubte sobre coses que sento i que no sento, hi ha emoció al saber que ens veurem, hi ha confiança  i ganetes de conèixer més coses, gràcia al recordar algunes reaccions, també hi ha curiositat per saber més, i per sentir que pensa d’això i d’allò…i ara, ara mateix  hi ha un somriure de recordar alguns moments. No hi a por…hi ha calma, sensacions boniques i molta curiositat. I també, confiança en la vida…

Avui, plou força, el dia és gris i jo estic apropant-me a la meva lluna, al quart decreixent, i ho noto. Molt connectada amb mi…poc sociable, i molt sensible… Avui sento el negatiu molt present en mi, parlo menys i pitjor, i si avui penso en demà, l’imagino pitjor..així que ràpidament em torno a aqui. I aprofito per veure que hi ha aquí… el meu cos està nerviós, sento una tensió extranya al clatell, i la panxa massa plena. Les mans són fredes i aquesta sensació de nervis recorrent-me no s’atura… ansietat? que em vol dir? m’acompanya sovint i començo a tenir ganes de dir-li adéu. La zona del diafragma la sento tensa, i la gola amb menys espai que l’habitual. Ara, estic així, i segurament anar a ballar avui m’anirà molt bé. Els trobo a faltar, ara m’agradaria tenir-los als dos al meu costat. Sentint les seves veuetes. Somric.

Necessito cuidar-me més…. sentir-me millor….moure’m més….i estimar-me més….aquest sembla que és el missatge d’aquesta lluna. Li faré cas.

I tot escribint…amb calma, amb un somriure…la sento arribar…necessitaves una rebuda així aquest cop, eh…. Gràcies i benvinguda.

2018 3 de gener

La lluna gairebé plena i amb una brillor intensa.

Platja, humida, amb la sorra ballant-hi per sobre, les onades acompanyant i aquells cops de les barques. Llarga i gairebé només per nosaltres. Llums i bancs.

Somriures. Nervis.

Emocions contingudes i controlades. Vaig adoctrinant el meu cap sobre el que pot i no pensar. Hem poso un candau i intento no volar, no imaginar res que no pugui tocar..tot i que costa. I d’alguna manera em convenço de que el que está passant no esta passant. Molta por em facilita aquest pensament.

Més somriures, és tot fàcil i el temps vola.

Que fàcil ser jo si estic amb tu. M’agrada.

T’abraço. I tota jo vibro, tot d’energia és mou per tot el meu cos. No estic fent castells, veig el que hi ha. Cada cop més.

Em sento especial, i espero un petó. I el rebo. Bonic, desperta mil sensacions. Tendre.

I de cop tota jo sento estar en un lloc on m’hi quedaria anys, amb aquests abraços, em sento segura, acceptada, acollida i cuidada, fa taaaaant que no em sentia així, de fet no se si m’hi he sentit mai. Tot és fàcil, els suspirs em surten sols i no els evito, no cal…tot em sembla màgia. Estic on he d’estar…

I avui, el cel brilla més, somric amb més facilitat i tot de records em venen sense parar. I també les pors…i qui no en té? Les veig i…continuo somrient.

Gràcies univers…gràcies infinites.

Lluna de Vinyols…

Et miro, allí dalt quieta, en calma, i jo de cop em veig acompanyan-te en la teva calma.

Últimament penso sovint en el bonic estiu que he passat. En totes les coses que he fet, sola, amb ells, amb elles. Sovint sento que tinc tot per ser feliç, i em sento molt feliç. I en altres moments trobo a faltar algú que no existeix encara i que ha anat agafant diferents formes. Ara no en té cap.

I continuo mirant la lluna, en aquest cel ennuvolat…. Preciosa i radiant. Et veure plena desde aquest indret tant tranquil. I continuaré gaudint amb ells del bonic que es viure la vida desde l’amor.

Lluna plena lila ♥♥

Fa molt que no escric, moltíssim. I no per que no hagi reflexat els meus pensaments en paraules sinó perquè ho feia d’altres maneres. Avui, he pensat en aquest blog, avui que em sento feliç. I al llegir algunes de les entrades, veig tant lluny l’Anna que sóc de la que llegeixo…bufff molt lluny, i això fa que encara estigui més somrient. De fet gairebé m’havia oblidat d’aquelles tempestes, d’aquella ràbia, d’aquelles lluites…

Avui estic molt més relaxada, la vida continua apropant-me persones amb qui aprendre més de mi. I jo mantinc el meu compromís de ser jo. I d’estar molt connectada amb mi i amb el que sento davant cada situació, això fa que constantment aprengui del que visc, i vegi com reacciono i actuo.

He descobert els meus castells a l’aire, i veure’ls fa que no creixin tant a munt. I sobretot a fer caure els més irreals i als que més mal em fan.

Algo comença, i veig totes les meves pors. Si acaba demà, ja m’ha servit per moltes coses. De moment ha començat, així que ho disfrutaré. Clar que si.

I de nou, contenta, de veure on era i on sóc. Somriure permanent en mi. Ha gaudir dels 28… ais!!! dels 38, o dels dos ;-P.

I tota aquesta alegria, amb els meus petits molt lluny de mi, aquests solets que diuen que sóc tant bonica com una lluna plena lila. Vosaltres sou la meva lluna plena lila. Us estimo. A gaudir del dia, de l’estiu i de la vida, que no són dos dies…sinó molt dies. ♥

Anteriores Entradas antiguas

diciembre 2018
L M X J V S D
« Sep    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31